El passat dimecres dia 26 vam poder gaudir de la projecció de “La dama de Shangai”, d’ Orson Welles, a la sala d"actes de la Biblioteca Pública de Maó. Després de veure obres clàssiques de directors d’origen europeu, com Otto Preminger, Billy Wilder o Robert Siodmak, hem pogut disfrutar amb la visualització d"una pel·lícula creada per un dels millors realitzadors nord-americans i mundials, Orson Welles.
Conta la llegenda que aquest, totalment ofegat pels deutes, va telefonar al seu productor perquè li enviés 50.000 dolars, ja que tenia en ment la realització d’un nou film. Quan li va demanar el nom de l’obra, Welles, que s’havia inventat una excusa per aconseguir diners, va allargar la mà i va agafar a l’atzar una de les novel·les que hi havia a un quiosc proper: “La dama de Shangai”.
Però aquesta anècdota només és un del atractius de la pel·lícula, ja que també compta amb el mateix Welles com a actor protagonista, qui li va demanar a la seva exdona, Rita Hayworth, que l’acompanyés en el rodatge. Les males llengües diuen que, per venjança, l’excèntric director va decidir tallar-li els cabells a la protagonista de “Gilda”, a més de canviar-los el color.
Entre d’altres, també es podrien afegir elements com el famós final (al qual va retre homenatge Woody Allen a la seva obra “Misterioso asesinato en Manhattan”) a un parc d’atraccions, on Welles aconsegueix trencar amb l’objectivitat de la càmera cinematogràfica. Tot i així, els assistents a la projecció també van destacar moltes altres escenes, com les imatges per terres exòtiques, els banys de sol que pren la protagonista, el ridícul judici o l’acuari on els amants s’abracen envoltats de monstres marins.
Injustament, aquesta obra només ha estat reconeguda quasi exclusivament pels seus aspectes formals. Però, a més de ser la primera pel·lícula de cinema negre d’Orson Welles (a la qual seguirien altres com “Mr. Arkaddin” o “Sed de mal”), també li hem de reconèixer altres mèrits, com l’anàlisi de les relacions entre els membres de les classes socials més adinerades, que són comparats, en un magistral diàleg, amb els taurons, que no dubten a menjar-se els uns als altres quan pel mig hi ha l’olor de la sang.
En definitiva, tots aquells que van anar a la Biblioteca per veure “La dama de Shangai” van poder acostar-se a una de les petites joies dins la filmografia d’Orson Welles, a més de contemplar la meravellosa figura de Rita Hayworth amb un “look” ben diferent.
Tornar