Just, just fa un poc més de 2 anys que coneixem en Paco Riudavets. I, com ell bé ens recorda, va ser per casualitat que va venir a la biblioteca. Acabava de llegir el llibre d’Albert Martínez Sínies, vinyes, horts i molins que li havia deixat la seva germana i, després d"haver llegit també Vies de comunicació (...) del terme des Mercadal del mateix autor, havia quedat impressionat per com escrivia i per la bona i acurada descripció que feia d"aquells elements etnològics. La curiositat per saber si trobaria més llibres d’aquest autor el va fer venir fins aquí i demanar-nos informació. Era la primera vegada que entrava en una biblioteca.

En Paco és un home de setanta anys, alt i amb barba blanca, que li dóna un aspecte un poc nordamericà. Hi ajuda que va vestit de manera esportiva, amb roba texana i que moltes vegades duu una gorra de pala, como les que duen els joves, per protegir-se del sol. Ara bé, el seu aspecte és seriós, encara que, ara que ja el coneixem, sabem que és dels que els hi agrada somriure per sota la barba. És un home previngut, sempre sol dur la seva bosseta de plàstic per als llibres i un paraigua per si plou.

Des que va començar a venir a la biblioteca s"haurà endut en préstec i llegit uns cent llibres, quasi tots de tema menorquí. Fa bon comptar: vé una vegada en es mes i se n"endú devers quatre... L"intercanvi amb ell és sempre enriquidor: ens comenta els llibres que ha llegit i, a la vegada, ens mantén al dia dels ritmes del camp i de la terra, ja sigui temps d"esclata-sangs, d"espàrecs o d"anar a cercar tàperes...

- Paco, ens pot contar una mica de la seva vida, dels anys que va anar a escola, de la feina que va fer, del seu interès pels llibres, i per la seva relació amb les biblioteques?

- No hi vaig anar mai, a escola - em contesta, observant la meva reacció -:
Vaig néixer al lloc d"Alcaidussó, a mitjan Camí d"en Kane, on els meus pares n"eren els pagesos. Allà vam viure, juntament amb els meus dos germans, fins que ens vam traslladar al lloc de St. Bernat, prop de Favàritx. També vam estar a St. Domingo, damunt de Cales Coves.
Quan vam viure per Favàritx hi havia es fill d"un pagès que ensenyava a llegir els al.lots dels voltants. Només hi vaig anar tres dies: havia de passar una hora botant tanques per arribar-hi i ho vaig deixar anar. No vaig aprendre a llegir fins devers els 16 anys i ho vaig fer pel meu compte: lligant, lligant, les lletres dels tebeos que em deixaven.

Pel que fa a la feina, a en Paco no li acabava d"agradar la feina al camp, de manera que quan va tenir 21 anys va començar a fer feina de mestre de cases. Es va casar als 29 anys i va venir a viure a Maó. Ara viu al Camí des Castell, a una casa antiga que va restaurar amb les seves mans. També té un hortet al Camí de Torralba. Té una filla, que va estudiar filologia hispànica i sap moltes altres llengües. Dóna classes a un institut de Madrid i en Paco n"està molt orgullós...

Quan va aprendre a llegir, en Paco va agafar una dèria pels llibres. Molts els hi deixaven o anava a llogar-los a Can Fiol, una antiga botiga de Maó. Conta que els amics li solien fer broma perquè fins i tot per tallar-se els cabells s"enduia un llibre a cas barber.

Ara bé, la primera biblioteca que ha trepitjat en la seva vida és aquesta i n"està molt content. És un enamorat del llibres que va escriure l"Arxiduc, dels d"història militar i del port de Maó, d"en Fornals i en Terrón Ponce, d"en Verdaguer, dels articles d"en Deseado Mercadal i molts altres, gairebé tots relacionats amb Menorca. Amb aquesta illa que, ara que les cames ja no l"acompanyen tant per caminar, està voltant de nou amb l"ajuda d"aquests autors i aquestes històries.

Per correspondre a tot el que ens ha explicat li han demanat què li agradaria saber sobre la biblioteca i, com dubtava, ens hem ofert a mostrar-li els nostres tresors: els porxos del segon pis, amb els llibres dels antics convents que formen el fons antic, els de la Secció Menorquina i l"Arxiu. Se l"ha vist satisfet de poder visitar aquest zona que no és accessible al públic, encara que li preocupava que ens podés fer perdre el temps. No ha de passar pena, és temps guanyat poder compartir i departir amb gent com ell...

(Entrevista feta per Antònia Cardona, abril de 2014) Tornar